Recordo una nit de nena que estava de vacances amb els meus pares.
Vam anar a la platja i el meu pare em va dir 'tanca els ulls'. Mai oblidaré quan els vaig obrir.Tot era perfecte.
Em sentia protejida, el cel semblava un tel fosc, foradat per milions de llums.
El meu pare que en els seus temps mossos va ser nevegant em va ensenyar les constel·lacions i totes les estrelles i per primera vegada, estava callada. Ara quan necessito relaxar-me, miro el cel.
Suposo que ho faig perquè en algun moment fent això vaig ser immensament feliç.
12 comentaris:
sempre aposto per la nostàlgia!
I la inmensitat del cel relaxa.
I si a més a més et fa sentir bé...què millor!
M'has fet recordar moltes coses ara! Que especials son els nostres pares!
I es que mirar el cel és com la calma absoluta...és un regal per la nostra anima...una nit de lluna i estels....oooooooh
Petonets
Jo tinc estrelletes enganxades al sostre que, quan apago el llum, brillen i m'aporten una calma bestial. Però, tot i així, em quedo amb el cel en directe, en una nit clara d'estiu (i si fos en bona companyia, ja no vegis).
Un petó
mirar el cel sempre ens porta pau, serà per la quietud
petons
Els pares, els avis, aquells que ens han vist nèixer, crèixer, formen una part tant i tant important en les nostres vides que, si més no jo, quant hi penso sento una pena interior, un nus a l'estomac.
Un peto dolça!!!!!
Osti, això de quan necessito rebaixar-me, miro el cel, m'ha arribat a dins. Me'n vaig a pensar-hi...
Mirar els estels té tantes possibilitats: relaxar, somiar, viatjar, desitjar...
Jo també em relaxo mirant un cel estrellat...
I n'hi ha una que és la meva estrella...
Quan les coses no em somriuen... la veig a ella... i em reconforta....
Bootes.. (arturus) la meva estrella estimada!
Publica un comentari a l'entrada