L'altre dia vaig escoltar a tv una notícia, una de tantes altres que se senten al cap del dia, però els dos presentadors del programa, a l'acabar de comptar-la, es van possar a reir i aquestes rialles m'han sacsejat l'ànima.
La notícia tractava que han trobat als Estats Units a un home que portava un any mort assegut enfront del seu televisor.
Curiosament, el televisor seguia funcionant.
A mi m'ha donat molta pena, pena pel pobre home mort.
Tot un any per descobrir-lo.
Ningú li havia trobat a faltar, a ningú li importava en aquest món. A ningú. Ni familiars, ni amics, ni veïns... Un pobre home que va sentir centenars d'emocions, com cadascun de nosaltres, que riuria en ocasions, que probablement es va enamorar una o més vegades al llarg de la seva vida, que ploraria la mort d'éssers estimats, que se sentiria entristit algunes vegades, altres pot ser que fora feliç... però a ningú li importava si estava viu o no, si seguia existint en aquest món en el qual tot el món té pressa.
Fins i tot per parar-se a pensar si està bé o malament riures d'una notícia així.
No et vaig conèixer, però només desitjo que trobis aquí l'ànima amiga que et va faltar aquí.
Que descansis en pau.
PD:
M'han atorgat dos premis (aquest no deu de ser un bloc molt dolent)
El Premio al Blog Brillante i El Premio al Blog Amigable , concedit perMaria Jesus :Gràcies, estimada amiga per aquesta nominació i gràcies també per mostrar-nos els teus excel·lents treballs.
Aquesta nominació implica al seu torn el reconeixement per la meva part a altres blocs considerats per mi d'excel·lents. a Moltes gràcies Maria Jesus per recordar-te del mi. I ara em toca a mi concedir aquets premis a ...
jo mateix
la veïna del pis de sota
M.Teresa
lluna
Arteypico
marina
martona
núr
patry
Recomenzar
txell
zel
boira
carme fortià
carme.r
13 comentaris:
Visita'm, maca
Per desgracia aquestes coses pasen i pasen a prop nostre.
ROBELFU
Quina pena, que ningu, el trobes a faltar, en quina societat vivim....pero com diu Stiper aixo mateix esta pasant a la cantonada de casa nostra.
La solitud es una de les malalties de la nostra atrefegada vida.
petonicos, per tu, sempre, dolços i tendres.
Ui, quina meeee, jo també hagués sentit el mateix que tu, pena de la grossa, no importar a ningú? Déu, que a mi no em passi, que em bsuqui algu, sisplau...Merci per recordar-te de mi...Petons!
Si que es trist...morir tot sol i que ningú no s´enrecordi que faltes...
Per una altra banda, felicitats pel premi i moltes gràcies!
Ostres, Robelfu! No pares de concedir-me premis, i al final m'ho creuré!!
El que has explicat em sembla d'una duresa i una cruesa brutals! Pobre home! Potser feia anys que estava sol a la vida... Hi ha gent que està sola i no ens n'adonem. I després sents aquestes coses... La soledat és la cosa que més temo a la vida. Estar sola.
I com se'n podien riure, aquell parell de desgraciats! Que no s'hi trobin mai!
Com tu, també espero que aquell senyor, sigui on sigui ara, hagi trobat companyia.
Un somriure, maca!
Tens raó, ha de ser tristíssim que ningú et trobi a faltar. Quina vida devia portar pobre home, i quina mort!
Gràcies pel premi, és una alegria que hagis pensa t en mi.
hi ha molta gent que mort en soledat i ja és prou trista la mort imaginat fent aquest pas sol.
Malahuradament ens hem dehumanitzat, quin mal rotllo...
La soletat es molt trista i si a sobre et quedes mort i ningú en troba a faltar, ja es trist del tot.
Una abraçada
Hola bonica !!!!! es per miii???
ostres no tinc paraules, per expresar la ilu que em fa !!!!
moltes gracies!!!!
el lluire en portada en record teu.
Un petonassss!!!!!
Aquest post l'he trobat una mica trist. Quina pena que li passés això!
Te'ls mereixes, Robelfu. El teu blog és un dels meus favorits i sempre el tindré en compte. M'encanta llegir-te i considero que cada post és un regal que ens fas
Publica un comentari a l'entrada