Sense donar-te compte, un dia deixes de ser la nena que solies ser, i segueixes aquí, parada enfront del mirall, amb la teva nina en braços, sense saber que fer.
Res és com ho vas imaginar, no pots entendre com funciona el món ja sense castells habitats per prínceps i princeses.
Voldries poder tornar en el temps anar cap enrere, però no hi ha manera, és implacable, no es deté, i el cos s'encarrega de fer-t'ho notar.
Arribarà el dia que notaràs com el teu cabell es pobla de cabells blancs i ràpidament es tenyeix de blanc; i les marques de la vida es tallaran en la teva pell, arruga per arruga, deixant la seva empremta.
Miraràs el mirall, dia rere dia, a vegades, buscant trobar la imatge d'aquella nena, i l'únic que quedarà d'ella són les restes d'algun gest gastat, l'ombra del que una vegada va ser, una ombra fantasma.
9 comentaris:
els anys no passen sense deixar petjada, afortunadament. Evolucionem; si hi ha sort, aprenem, però dins nostre ha de quedar alguna cosa del nen o nen que vam ser.
Mai tenim que deixar marxar el nen que portem dintre, per que segur lo que ocupa el seu lloc sera mes trist.
Mira, m'ha agradat molt la foto. No deixis del tot de ser nena. Almenys, per a tu mateixa.
Sempre hem de dur el nen/nena dins nostre ...
Si ho vols realment, mai no acaba de marxat del tot.
Canviem per fóra ... però no pas per dins !!!
;-)
Rosa
com m'agradat el teu post....no penso deixar marxar la nena que porto dins, ja em podent sortir totas las arrugas del mon, els cabells blancs mes rebels, la memoria pot tenir buits...moltes vegades, pero no penso deixar de sorprendem per moltes cosas, n'hi han tantes que em treunt un sonriure..
petons, sempre per tu.
Estic d'acord, tots tenim dintre un nen/a que s'ha de conservar i mai mai perdre. Jo encara sóc aquella nena traviesa, rebelde i divertida d'abans i per més canes i arrugues el meu cor disfruta de la vida, dels amics i de l'amor.
Bon any.
Mabel
la nena ha de mirar de seguir dins. sols la façana ha de ser diferent.
Canviem, sí, cada dia... canviem per forqa i per dins, però no m'agradria deixar mai que el meu gest sigui gastat, ni tampoc sentir-me com una ombra. I tu segur que tamñpoc deixxaràs que això sigui així, encarab que en algun moment fugisser t'ho `pugui semblar.
Aquests miralls, que només saben mostrar superficialitats però, sempre hi haurà algú com tu, i com tu i si, també com tu que, serà capaç de veure allò que hi ha dins nostre...
Publica un comentari a l'entrada