Perquè sempre hi ha una sortida

A vegades quan, el teu rebost esta ple de melancolia i desesperació, quan ja no creus en res, quan no saps per on camines, ni qui ets...

aquestes vegades, quan ni tan sols t'ho esperes; et quedes atònit amb el detall mes petit.

Aquest temps, quan igual, pujant la persiana de la teva habitació descobreixes un resplendent sol, que il·lumina amb una força brutal i majestuosa, tots els racons del seu voltant, fins i tot els que no arriba el sol.

Et quedes perplex pensant; en com és possible, quan ja, penjant d'un sol fil, veus aquesta llum en la teva carismàtica foscor i t'adones que aquesta brillantor; sempre ha estat aquí.

I mires fixament i amb convicció; la brillantor, la llum i sense saber perquè, , un somriure surt de la teva boca.

En un acte tan simple com pujar les persianes, descobreixes meravellat; el sol, la vida, les flors, els nens somrients, un gat, una amiga…

I suposo que sense ànsia per revelar aquest sol, sense saber encara que que hi ha alguna cosa que descobrir;

Cada dia aixequem les persianes