Estimar-te

Estimar-te com jo ho faria; sense límits, sense flaqueses, sense raó...

fonent el teu cos amb el meu, recorrent lentament cada porus de la teva pell, esquinçant aquest desig tan salvatge de tenir-te...

a poc a poc, molt lentament, fins a arribar a embogir...

Confonent l'amor amb el desig;

alimentant-me del teu alè, de la teva set;

devorant sense pudor el teu sexe des de la meva essència de dona...

Estimar-te així, d'aquesta manera;

perdent el control i el seny;

la raó i la mesura, lliurant la vida en cada petó, en cada xiuxiueig que crida, desesperadament, el teu nom, trencant un eco de gemecs que demanen clemència a uns ulls que, excitats, es claven -innocents, enamorats- en les teves pupil·les...

Estimar-te així; amb tendresa, amb innocència, amb la vida;

estimar-te així, com jo ho faria...

Moro de plaer

Sento la teva respiració entretallada, en el meu sentit, el meu cos ple de plaer es mou d'un costat a un altre.

Embogida pel èxtasis que em produeix estar a prop teu, em moc, una i una altra vegada, el meu cos, els meus malucs es balancegen...

No puc para de fer-ho, sento el teu cos dins del meu, noto les teves carícies.

Fortament em demanes que segueixi, movent-me al són d'un ritme imparable que s'ha creat entre yu i jo, i jo boja per gaudir cada segon d'aquest immens anar i venir, segueixo incessantment, sense pressa.

Veig els teus ulls mirant-me des del mes profund buit, acariciant-me amb la teva mirada, i jo cada vegada mes... déu, moro; de tant goig.

Els teus braços em marquen el ritme que fa que els nostres cossos enllaçats es travessin en el seu orgasme existencial…

I s'uneixen en un únic i terrible gemec de plaer.

Silenci... respiració entretallada, mirades còmplices, asseguts davant l'infinit, recolzats en la incertesa; posats l'un en l'altre, morim de plaer, junts, en aquest nou i gratificant vincul que s'ha creat fortuïtament davant l'inesperat.

Perquè?

M'agrades mes quan somrius.

Em pregunto perquè no somrius mes.

Em pregunto perquè no somriem mes.

Em pregunto també, perquè dediquem part de la nostra vida a realitzar coses que no desitgem.

Em pregunto perquè no som feliços.

Em pregunto perquè la humanitat resol els seus problemes a osties.

Em pregunto perquè passo tant de temps davant de la pantalla.

Em pregunto perquè ens matem uns a altres.

Em pregunto perquè no deixem que la vida flueixi, i segueixi el seu curs natural.

Em pregunto perquè discriminem, perquè rebutjem, perquè impedim…

Em pregunto perquè no obro el meu cor, i em deixo estimar.

Em pregunto perquè és tan difícil viure en pau.

Em pregunto perquè no mirem mes sovint al sol, a les flors, als nens, als ocells….

Em pregunto perquè som tan diferents sent tan iguals, o som tan iguals sent tan diferents.

Em pregunto perquè és tan difícil entendre'ns.

Em pregunto perquè pregunto tants perquè's.

Em pregunto tantes coses, i no tinc resposta per a cap.

Però noto com ja no necessito saber les respostes.

Suposo doncs, sense arribar a creurau; que tot es resoldrà al seu degut temps.

Temps al temps amics, i no mes perquè's.

senzillesa

La infantesa …

una de les etapes de menor preocupació i no dic d'absoluta despreocupació …

és mentida això que els nens són criatures completament feliços, lliures de preocupacions …

el que si és cert és que veuen la vida amb major innocència.

Els jocs són el millor d'aquesta etapa, recordo que el meu major plaer era passar-me hores i hores jugant amb les mevas ninas, era molt difícil que algú m'apartés de l'esmentada activitat, la resta del món deixava d'existir per a mi …

o anar al parc a jugar també era d'allò més divertit …

definitivament en la infantesa la nostra capacitat de gaudir de les coses senzilles és enorme …

però això no vol dir que al créixer es perdi la manera de gaudir d'allò més simple(almenys en el meu cas).

Em sento molt afortunada de no haver perdut la meva capacitat de gaudir amb la senzillesa, m'encanta contemplar l'oceà, un parc de frondosos arbres, el carrer, el transitar de les persones.

Felicitat?

La nostra meta moral, és la "felicitat”, i començo la sessió amb aquesta frase.

Felicitat, diuen alguns, que és obtenir el que desitges.

L'ésser humà contínuament desitja milers de coses i al poc, torna a desitjar unes noves, penso. Altres diuen que és conformar-te amb el que desitges;

i jo crec que som massa inconformistes, escolto també que és aprendre a conformar-te.

Em poso en dubte, arribats a aquests termes segueixo indagant;

alguns deixen anar que la felicitat és saber veure les coses petites de la vida. Aquestes coses petites a les quals justament no donem cap atenció, sóc conscient d'això.

Em poso amb temes morals: l'ésser humà únic animal moral, actua segons pensa; pensa en la felicitat i actua, sol i exclusivament per aconseguir-la.

No m'atreveixo a negar-lo, es que és la nostra meta moral, inconscientment o no, però es el que hi ha.

Tot això per que? Per ser feliços, diuen.

No em conformo, no se que és la felicitat, ni necessito una definició;

sol sé que sóc feliç.

Sempre ens quedarà alguna cosa

Sempre ens quedarà la flor seca que es resisteix a marcir, l'ocell que no s'allunya d'aquest arbre que va transitar durant anys, els records d'una vida que no tens, la nena que va comprar cada diumenge una llaminadura a la botiga de la cantonada, el xiuxiueig del vent, el silenci a altes hores del mati en un dia de treball, el suroll de les portes de casa meva, la imaginació que ningú em podrà robar, el gat que tots els matins demana el seu menjar, els fanals reflectides en el port que visito, la gent que mira sorpresa, els altells dels edificis, les mil i una tendes on malgastar, el somriure dels meus cercles pròxims, el nom escrit en la tomba de qualsevol persona, les mirades fisgonas dels meus veïns, les paraules que broten dels meus dits, el sol que sufoca, les lagrimas d'un dia gris, els talons de vertigen de totes aquestes sabates, les moltes cançons d'autors desconeguts que taral·lejar, les llavors d 'arbres que se't queden enganxats en el pèl, els restaurants vegetarians, la roba de carnavals, la fantasia desmesurada, les roses enganxades amb xinxetes en la paret, la il·lusió, les professores que et manen repetir el mateix treball cinc vegades, el fred d'una nit de novembre, els vells que et demanen ser el seu model per 2 euros, el passar-se dues hores parlant amb qualsevol per telèfon, el soroll d'una ampolla tirada al va buidar, les estrelles en un cel estrellat, un helicòpter que passeja als seus turistes...