Freda està l'habitació i, poc a poc , l'aire frega la pell despullada on couen les teves ferides... Roden en silenci les llàgrimes que, espantades, van aprendre a callar cada insult, cada humiliació, cada cop que et manté esclava en una presó de gelosia...
Arraulida entre les restes d'un amor, entre les engrunes d' un somni...
Sola, perduda, sense ànima...
Cosint aquelles ferides que el maquillatge no sap tapar i sumant noves cicatrius en el teu cor... Supliquen els teus tèrbols ulls despertar d'aquest malson, escoltar una estúpida disculpa, una nova promesa sense valor que puguin excusar els teus llavis;
mentre els crits de l'altre costat de la porta no aconsegueixen despertar-te d'aquest mal somni .....
Por, dolor, ferides...
8 comentaris:
Dins del país dels horrors, ni el son, ni el mal son, ni cap somni ni cap vetlla no són cap consol. Que trist que aquesta realitat sigui tan habitual. Solidaritat amb elles, s'ha de recordar.
Un maquillatge de negació abans, un maquillatge de guerra cada cop més ara.
Val més posar-se dues ratlles a les galtes, una cinta al front i ensenyar les dents. Lluitar i vèncer contra els que no haurien d'haver de participar ja d'un principi.
La injustícia s'hauria de previndre, però si no, que no en quedi ni un!
Que lamentablement dolorós és que encara hi haja situacions d'aquest tipus. Una vergonya.
Es un horror que passin aquestes coses i que el maquillatge tingui que fer aquest servei.
Coi, anem d'una banda a l'altra, jo et vaig deixar ballant un tango i avui et trobo enmig de plors... A veure si hauré de fer-te una visita i foragitar les bèsties...
Desperta Rosa!
Aquest escrit és ple d'angoixa i patiment. Ja trobava a faltar visitar-te, estimada Riobelfu
Ai, ai, aquesta tardor...
Publica un comentari a l'entrada