PLECS

M'apropo a la finestra d'aquest pati interior en el que cada dia busco veus per dir-te alguna cosa que no recordo.

Sé que m'agrada besar els teus llavis fins i humits, que maneges recolzat sobre el coixí doblat i els llençols revolicats. Jo penso en anells de cel i miro a la finestra. Tu poses de nou cireres sobre la pell mentre portes les mans a la nuca .

És de dia i sona una cancion. Cada vegada que és així em ve de gust gemegar i ballar, però quedo quieta escoltant com respira la música sobre mi.

Potser només la sento jo. Igual que potser només jo veig les muntanyes cobertes de neu, sempre embolicades en aquest halo de núvols humides i altes, dibuixar-se darrere de la paret blanca a la qual es sembla el meu quart sord i mut.

Sento llavors que t'invoco, t'invoco encara estiguis al meu costat, enroscada en un lloc entre el meu pit i el meu sexe, com un batec o una respiració suau i pausada.

No tinc pressa. No tinc pressa perquè ja res m'espera, com si hagués renunciat a això quan vaig decidir viure en els teus braços i la teva música. Segueixo ficada al llit,escoltant, estimant i sentint la meva mà sobre els teus plecs. Tenia un pensament sobretot això, però no ho recordo. No sé si parlava d 'aquests matins de sol. No sé què et cantava al sentit. Per més que vulgui, amor, no ho recordo.