És una paradoxa de l'amor el que sovint fem mal a les persones que més estimem...
estem contínuament corregint els seus errors,qüestionant les seves decisions, desafiant les seves presumpcions...
Amb freqüència posem el llistó més alt per a ells que per a nosaltres mateixos...
No hi ha res més equivocat que reclamar als qui estimem el que es millor de si mateix,mentre que nosaltres mai admetríem una corrent continua de crítiques negatives......
L'amor encén més focs dels quals l'odi extingeix...
9 comentaris:
excelent reflexió la del post. posem llistons i fites a la parella que, potser, difícilment nosaltres superariem. o, al menys, les superariem amb continuitat.
Si poguéssim aprendre d'un cop a l'altre...
Si poguéssim aprendre d'un cop a l'altre...
Una molt encertada reflexio!!! Petons.Guapa.
Potser justament perquè són les més properes, són les que de vegades reben més injustament.
Rosa
jo...,quina reflexio mes bestia, pro tant certa.
petons.
Penso el mateix , però sempre tornen a repetir els mateixos errors, mira que la vida seria molt més facil si posessim una mica de voluntat. petons. mia
tens raó...demanem demanem i demanem i no mirem qué fem nosaltres...i a la vegada ens demanen demanen, demanen....quin embolic i bogeria!!
un petonet
Quanta raó tens Rosa, però per temps que passi, per experiències que vivim, no n’aprehenem...
Publica un comentari a l'entrada